HISTÒRIA

La primera referència documental certa és la del torrent de Mosterio, que figura a la carta de
població de la Selva del Camp del 1164; el 1204 s’esmenta com a part integrant del terme de
Reus “el loco ocato Mosterium”. El 1565 es parla del Moster, forma que es manté encara viva i en
ús en la tradició oral de la gent de la comarca, i el 1582 s’imposa ja la grafia Almoster. El 1204 el
castlà de Reus, Benet de Bell-lloc, cedí les dues terceres parts del lloc a Bartomeu del Moster
fent constar que formava part del terme de Reus.

 

El mateix any sorgiren fortes topades entre els dos senyors, que forçaren el cambrer
a imposar una concòrdia en la qual es reconeixia a Almoster el dret de tenir batlle propi,
tot i que formaven un sol terme a canvi de pagar un tribut a Reus.
Malgrat l’aparent entesa, la tibantor continuà fins que, el 1206, el cambrer adquirí la senyoria
d’Almoster per compra.

 

En extingir-se la cambreria el 1539, es renovaren els plets sobre Almos-
ter i els de Reus firmaren una concòrdia, en la qual els primers reconeixien que eren una quadra
edificada dins del terme reusenc; per aquest motiu, els d’Almoster haurien de pagar cada any
una contribució única i total de 12 lliures, mentre que a canvi se’ls eximia d’haver de contribuir en
qualsevol altra de les despeses col·lectives de Reus.

 

La concòrdia fou plenament vigent fins al1717, en què se suprimí en part,
segurament com a conseqüència de l’aplicació de la Nova Planta
borbònica, i en part continuà en ús fins al 1841. La pertinença d’Almoster al terme de Reus fou
confirmada per l’arquebisbe Joan de Montcada el 1621. L’arquebisbe, que des de l’extinció de la
cambreria era el senyor i baró del lloc, havia delegat en el batlle de Reus l’exercici de la jurisdicció
civil i criminal.

 

L’any 1512, amb motiu de la construcció de la Prioral de Sant Pere, Reus decidí obligar els ciuta-
dans a complir el seu torn en la construcció de la Prioral, o a la penalització, en cas contrari, a
pagar el jornal d’un substitut, segons una norma que inclogué també els habitants de Castellvell
i Almoster, localitats sufragànies de l’església de Reus.

 

Almoster, on durant l’època medieval hi habità una comunitat jueva, fou un poble emmurallat; de
l’estructura de defensa es conserva sols el record de tres portals en la toponímia. La primera
referència demogràfica és del 1497, en què consta amb 12 focs, que havien passat a 18 el 1515,
a 24 el 1553 i una altra vegada a 18 el 1563.

 

Convé destacar que de manera primerenca és documentat el conreu de l’avellaner en el terme,
ja el 1520, fet que potser explica el redreçament demogràfic del poble en el terme,
ja el 1577 tenia 23 focs, 22 el 1663, 40 el 1680 i 47 el 1700.

 

Producte d’aquest creixement pot ser l’autorització de l’arquebisbe Gaspar Cervantes de Gaeta,
del 16 d’abril del 1573, de tenir pila baptismal de l’església, enlloc d’haver d’anar a Reus, d’on era
la sufragània, tot eludint les incomoditats i els perills que representava el fet d’haver de dur els
nadons a Reus.

 

L’arquebisbe ordenava al prior i als beneficis reusencs que anessin a batejar les
criatures a Almoster. Una prova de la vitalitat del lloc podria ser la presència d’una certa activitat
industrial, ja que la documentació de 1455 dóna dades d’una partida anomenada del Forn de la
Vila i l’existència de paraires, documentada el 1619.

 

Durant l’edat mitjana, el comú d’Almoster topà amb la Selva per qüestions de pasturatge i amb
Reus per problemes d’aigua, per la qual cosa es feren pactes el 1428 i el 1480. Almoster formà
part de la Comuna del Camp almenys des del 1547 i s’hi mantenia l’agost de 1710, quan es reafir-
mà com a partidari del rei arxiduc Carles d’Àustria.

 

El desembre de 1527 fou l’escenari d’una història tràgica. Els bandolers raptaren Andreu Pàmies
i el seu mosso, ambdós d’Almoster, que foren duts a un mas del terme de l’Albiol. Allí, els malfac-
tors decapitaren el mosso i trameteren el cap dins d’un cistell que feren portar al poble per l’amo
del mas on s’havien refugiat. Després, possiblement per no haver cobrat el rescat sol·licitat,
mataren també Pàmies.

 

No es té cap notícia del ressò de les guerres del segle XVII al poble, però el 1625 dema-
naven 6 arcabussos per poder participar en la defensa de la terra contra possibles enemics oatacs
forans en l’acompliment de l’ordre reial d’armar la comarca. Aleshores el pes econòmic de
la ramaderia degué ser important, ja que el terme era creuat per la carrerada de Prades, que hi
tenia corrals.

 

El creixement demogràfic també es mantenia. El 1708 hi consten 41 cases, 68 el
1719, 75 el 1763 i 84, cinc de les quals exemptes de tributar, el 1787. Aquest any l’església tenia
ja la consideració de parròquia. El 1717 hi habitaven 3 cavallers. Durant tot el segle XVIII, Almos-
ter es mantingué sota la jurisdicció de l’arquebisbe. Durant el segle XIX es produïren fortes osci-
l·lacions demogràfiques: 530 habitants el 1830, 621, el 1842; 493, el 1844, en una reculada
impossible de justificar; 535, el 1860 i 412, el 1897, en un retrocés atribuïble segurament als
ressons de la fil·loxera.

 

El 1848, segons Madoz, tenia els carrers en molt males condicions, una bona deu d’aigua i s’hi
cercaven mines al Puig d’en Cama. Els únics excedents agrícoles que produïa eren el vi i les
avellanes. Hi havia tres molins d’oli. Es parla també d’una mina de plom, però no hi ha cap
referència de la bòbila esmentada ja el 1445.

 

En entrar al s. XX es produïren constants oscil·lacions en el nombre d’habitants, 455, el 1900; 385,
el 1920, i anaren després caient fins als 291 el 1950, en què s’inicià un altre redreçament que portà
als 415 el 1970, 384 el 1985, fins arribar als 687 el 1997, amb 352 cases. Actualment hi ha quatre
nuclis de població: Almoster, Puntarrons, Urbanització Picarany i Urbanització Castellmoster.